El cumple de Tristana.

img_0007.jpg

La belleza de la foto es NALA, ha sido compañera de Imma durante un tiempo. Yo no la conozco personalmente, pero me han hablado muy bien de ella. Es precisamente por NALA que vivo con Imma. Es el primer regalo de hoy.

 Este es el segundo http://www.protectorabaix.org , lo podeis compartir conmigo.

Lametones a todas y todos.

16 Responses to “El cumple de Tristana.”


  1. 1 Ruth agosto 29, 2007 a las 6:16 pm

    ¡¡Felicidades!! Y que cumplas muchos más. Lo que no dices es cuántos años tienes, ¿eh? ¡¡Coqueta!1

  2. 2 lidiaelora agosto 30, 2007 a las 8:57 am

    Anda pero si es Naleto!
    Ey felicidades Tristana!
    Besotes

  3. 3 Víbora agosto 30, 2007 a las 9:00 am

    ¡Felicidades Tristana!

    Oye, eso de poner en tu blog fotos de los ex de tu pareja queda como muy raro ¿no?

  4. 4 Tristana y yo agosto 30, 2007 a las 5:08 pm

    Tristana y yo hemos recibido otro regalo: GRAMPUS a vuelto.

  5. 5 lasruvis agosto 31, 2007 a las 12:09 am

    JAPIBERDEIIIIIIIIIIIIIIIIIII, TRISTANA !!!!!
    GUAPAAAAAAAAA!!!!!!!

    i es berdad!!! Grampus a buelto!!!!

  6. 6 Tristana y yo agosto 31, 2007 a las 8:26 am

    A RUTH:
    Antes coqueta que sencilla.

    A LIDIAELORA:
    ¿Como NALETO? ¿Estás bien?

    A VIBORA:
    ¡Ay! Vibora, eso de tener el corazón cuarteado…

    A LASRUVIS:
    Madrinas, muy fuerte lo de Grampus, y lo vuestro.
    Sois la fuerza enruviada.

    A TODAS Y TODOS: Gracias por venir a felicitarme.

  7. 7 Carabiru agosto 31, 2007 a las 10:56 pm

    Felicidades para tí Tristana!

    Bicos!

  8. 8 Tristana y yo agosto 31, 2007 a las 11:40 pm

    A CARABIRU:

    Moltes gracies.
    Sabes, cada vez que veo tu nombre por los blogs te imagino asomada a la ventana y mirando hacia la izquierda.

  9. 9 Josmachine septiembre 1, 2007 a las 4:22 pm

    Muchas felicidades, Tristana (con un poquillo de retraso, tchs). Mira la Naleta que guapa está. Jo, pero es que las dos sois muy guapas.

    Lametones para ti también. O besos, casi mejor.

  10. 10 Tristana y yo septiembre 2, 2007 a las 7:31 am

    A JOSMACHINE:

    El retraso no importa, nos vamos a tirar quince días celebrándolo.
    No se que pasa en esta familia que todas somos guapas,guau,guau.

  11. 11 Carabiru septiembre 3, 2007 a las 10:25 am

    ¿Por el girasol??
    Jejejejej, o por alguna otra razón??
    cuenta, cuenta, que me ha hecho mucha gracia.

    Bicos!

  12. 12 Tristana y yo septiembre 3, 2007 a las 11:26 am

    A CARABIRU

    “..y en A Coruña, calle ancha y hacia la izquierda el mar,…”

    Por esa imagen, tan linda.

    Besitos.

  13. 13 Carabiru septiembre 8, 2007 a las 10:30 pm

    Aaaaaaaah!!!
    Jejejeje, no me acordaba, y como el girasol de mi perfil en blogger es un girasol que casualmente “mira” hacia la izquierda, jejjee.

  14. 14 Pepe Adsuar septiembre 10, 2007 a las 8:25 pm

    Hola Tristana!
    Disculpa’m pel fet de dirigir-me a tu sense que ens hagin presentat. A mi m’han parlat sovint de tu i inclús he vist la teva fotografia a Internet. Pel que respecta a mi, potser a tu t’hagin parlat alguna vegada. Però del que n’estic segur és de que t’hauran parlat del Roget.
    El Roget fou el millor amic que he tingut al llarg dels darrers tres anys. Ha estat el millor, no tan sols per haver sigut l’únic, sinó perquè, tots dos plegats ens varem constituir en un veritable equip, trobant recolzament l’un amb l’altre en moments força complicats. Vam compartir alguna cosa més que una simple amistat.
    En passar uns dies farà dos mesos que ell se’n va morir.
    És, a propòsit de la mort del Roget, que he volgut fer-hi una petita reflexió.
    Tu vius amb Imma. Ella es porta bé amb tu, t’estima i et cuida, fins els punt que tu eres membre d’una família. A canvi –n’estic segur- tu aportes la teva capacitat per estimar i ser fidel. Tu ets un ésser intel•ligent. Entens el que et diuen i, malgrat que de tant en tant tal vegada t’agradaria fer altres coses –fonamentalment relacionades amb els de la teva espècie- a la fi acabes sempre acceptant el que la Imma et diu, car és a qui tu estimes. D’aquest mode, la teva vida anirà transcorrent plaentment, fins que un dia –tant de bo llunyà- la vida s’acabés. Què ocorre llavors amb els gossets? Teniu drets semblants als dels humans, de reencarnació o de resurrecció? Hi ha un cel i un déu per als gossos?
    Em recorde del Roget. Fou un ésser ple de vida, un membre d’aquesta creació que tots plegats compartim. Fou més bondadós i fidel que la majoria dels humans que conec. Per què, doncs, ha de quedar marginat davant d’un hipotètic procés de salvació? Per què aquesta salvació està només a l’abast dels humans? Es tracta d’un mereixement, d’un privilegi o d’un palès acte de supèrbia i estupidesa? Més bé m’incline –avergonyit de mi mateix i de la manca de cultura i excés d’egoisme que m’envolta- per aquesta última possibilitat. No cap un déu més insolidari, més injust, més interessat, més fet a la mida dels qui l’han inventat per arrogar-se el dret a una vida eterna que, d’altra banda, tots rebutgen. No és pas un déu, és un conte, un invent dels humans per superar el desemparament que significa ser vulnerables, ser finits, tal com la panerola que estripem amb la sabatilla. I per malmetre-ho encara més, del paradís al que aspiren, han eliminat la resta d’éssers vius de la creació.
    En aquest sentit, em tranquil•litza veure què la vida sí que es justa. Naixem, vivim i morim. Tots, finalment, igualats en eixe darrer instant: humans, gossos i tots els éssers vius. Malgrat l’estupidesa regnant, que no ens permet –als humans- ser conscients del conte per nosaltres mateixos inventat. Ho va deixar escrit Leon Felipe, un dels homes que gaudia d’ànima. Aquesta –l’ànima- només poden gaudir-hi alguns privilegiats: els artistes que, quan moren, no se’n va a un paradís eteri, sinó que es queda enganxada a la seva obra i ja no mor. Leon Felipe, que deia conèixer tots els contes, va escriure:

    Jo no sé moltes coses, és veritat.
    Parle tan sols d’allò que he vist.
    I he vist:
    Què el bressol de l’home el gronxen amb contes…
    Què els crits d’angúnia de l’home els ofeguen amb contes…
    Què el plany de l’home l’aturen amb contes…
    Què els ossos de l’home els soterren amb contes…
    I què la por de l’home s’ha inventat tots els contes.
    Jo no sé moltes coses, és veritat.
    Però m’han adormit amb tots els contes…
    I sé tots els contes.

    Petons, Tristana. Què continues un munt d’anys tan guapa.

    Pepe Adsuar.
    Santa Pola, 10 setembre 2007.

  15. 15 Tristana y yo septiembre 10, 2007 a las 8:38 pm

    Tristana y yo hemos recibido por correo electrónico la carta que hemos copiado y pegado.

    El Roget era muy especial, único, como lo es todo lo que amamos.

  16. 16 Ruth septiembre 11, 2007 a las 2:30 pm

    ¡Ay! El Roget. Lo echo tanto de menos…,.

    Su nobleza me enseñó a comprender mejor muchas cosas.


Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s




bannerB&W


A %d blogueros les gusta esto: